Amèlia de les Camèlies

L’Amèlia és només una de les moltes noies que zumzegen per l’Eixample de Barcelona. Què hi cerquen? Una oportunitat per a brillar, per a participar de l’escenari tan fabulós com verinós d’una joventut que s’esvaeix precipitadament, ofegada entre l’aparença i l’autenticitat. Aquestes abelles només coneixen el ritme vertiginós de la seva pròpia extinció. 
La peripècia romantitzada d’aquest ambient ens va descobrint, a poc a poc, el món de l’Amèlia, un context únic on la cultura i l’esnobisme van de bracet; on es confonen, darrere d’una façana ridícula, la pretensió, l’aspiració i l’interès. És un món on triomfa la banalitat, fiblat de buidor i atrapat en la celebració d'una mateixa festa eterna. 
Benvinguts al món de l’Amèlia de les Camèlies, la crònica d'una altra Barcelona. 
Una novel·la de formació sense formació. Una novel·la d’aprenentatge sense aprenentatge. La sàtira de l’aquí i l’ara: una novel·la real.

La novel·la de Miró és com un espiell que permet observar un club secret que conviu entre nosaltres —i potser ni tan sols sabíem que existia. Un text intel·ligent, sagaç, còmic i patètic, com els personatges que l’habiten. 
— Alba Dalmau

Palpentes

Buscar a les palpentes, no per evitar la caiguda sinó per precipitar-nos a l’estranyesa d’un cos fet de molts, que diu des de dins i fora de si, que pren forma en dir-se lloc. palpentes parla de com reconèixer-nos amb i des de les materialitats —irreductibles, entrellaçades, opaques, accidentades, sempre altres— que ens fan i ens desfan contínuament. El text travessa diverses geografies —pedres, memòria, insectes, silencis, boscos, òrgans, desitjos, membranes— convidant-nos a palpar allò que ens desvia, ens interroga, ens desplaça i ens desorienta.

palpentes és poesia que fa; que balla primer i pensa després. La poeta sap mirar amb els dits; traçar els contorns i els topalls del seu món, i abismar-se en una coreografia de versos que troben sentit en el moviment.
— Laura López Granell

De vegades, cal desvestir-se i tornar al tacte. Perquè la percepció i la reflexió poètica es toquen, abans d’escriure’s.
— Anna Pantinat

Barcelona

Els textos periodístics que conformen el recull que teniu a les mans són miniatures literàries que retraten la ciutat i la societat barcelonines de principis del segle XX, amb la lucidesa, la ironia i la tendresa que caracteritzen la ploma de Prudenci Bertrana. 
Establert a Barcelona, el cronista recorre la ciutat moderna i civilitzadora, que creix i evoluciona, que batega entre el progrés i la misèria, i la contraposa a l’estimada i enyorada naturalesa. 
En aquestes peces breus i subjectives és l’ànima de l’escriptor-pintor la que impera; és la mirada d’artista la que plana per damunt de tot. I aquesta mirada, plena d’humorisme àcid, melangia bosquetana i intensitat expressiva, captiva el lector, més d’un segle després.

El cop de ploma de Bertrana és esquella de la literatura catalana.
— Laia Regincós

La prosa de Bertrana és clara, irònica, a vegades punyent. Sempre autèntica.
— Glòria Granell

Estudi de les humitats

En Estudi de les humitats, Víctor Benavides Escrivà converteix l’arquitectura i les patologies d’una casa en metàfora d’una identitat col·lectiva en crisi. Els murs que degoten, les esquerdes i les eflorescències esdevenen correlat d’una memòria fràgil, d’uns vincles que es trenquen i d’un món que cada vegada se’ns mostra més inhabitable. Amb una veu poètica precisa i fonda, aquest llibre cus la intimitat familiar amb la història compartida, i fa de l’aigua —que tot ho impregna— una imatge de persistència i de resistència.

ashbery i cummings i marçal o marx i bellocchio i alguns altres. benvinguts.
— Isabel Robles i Jaume Pérez-Montaner

Un llibre clau per a una nova generació poètica. No havia llegit encara poemes com aquests.
— Joan Deusa

I així successivament

A I així successivament hi trobem la família, el sexe, la vellesa, la mort, l’amor, la pulsió de l’escriptura, la traducció... Com en totes les grans obres, aquí la llista creix en cada relectura. Els poemes ens parlen des d’un sentit de l’humor particular —que Pau Bosch Mola ens proposa de patentar com a «sentit de l’humor domènech-ponsatinià»—, que juga amb la polisèmia i que es troba a mig camí entre la ironia i el sarcasme. Un contrafort del gastament. Un flotador salvavides en un mar de desencís. 


Vitriòlic i gens llíric
il·lògic i escatològic
pler i plor d’enfollir enfollant
fins que el joc provoqui el xoc
sang que bull i que no vull
fang que fonc al vell gresol
dels conjurs que s’emmosaiquen
i s’enzebren full avall
perquè riguis com un boig
senyperdut i esmaferit.
— Jep Santaeulàlia

L’experiència íntima sotmesa al bondage de la forma ens fa viure en carn pròpia la dilatació dels horitzons de lectura. Què més se li podria demanar, a un poeta?
— Pau Bosch Mola

Vòrtex

Els protagonistes de Vòrtex no fugen, resisteixen. Enfrontant-se a la pèrdua, a la descoberta, a la ràbia o a la veritat ineludible, intenten mantenir-se a l’ull del cicló, on impera una sensació de falsa calma. Les narracions de Francesc Duch Casanova sovint propicien bàndols, i el lector no pot fer altra cosa que escollir, vestint-se la pell d’uns personatges profundament humans que pateixen els estralls inevitables de la vida.  
A Vòrtex hi batega l’enfrontament, el dol sord per allò que podria haver estat i la lluita contra l’inevitable, però també la felicitat i el gaudi, encara que siguin en petites dosis, sovint fragmentades. I, en aquesta fractura, els relats emergeixen breus, brillants i ineludibles.

Com els grans contistes, Duch converteix el lector en còmplice creatiu amb la seva prosa precisa i uns finals oberts que suggereixen més que conclouen.
— Alba Dalmau

Aquests sis relats ens parlen del flux de la vida, que a voltes ens porta en aquest buit que ens xucla en espiral.
— Salvador Roca